L’islam és la religió dels musulmans, és a dir, d’aquells que es subjecten al manament diví esperant obtenir la salvació en el Dia de la Retribució. Des dels origens de la humanitat hi ha hagut persones amb aquesta actitud, i per tant, el concepte de musulmà/na és trans cultural i trans històric.
Actualment, però, subjectar-se al manement diví, l’actitud del musulmà/na, inclou creure en la compleció del cicle profètic, és a dir, en acceptar que la cadena profètica es conclou amb Muhàmmad com a darrer profeta enviat i amb l’Alcorà com a darrer llibre revelat.
L’islam no és la religió exclusiva dels àrabs, només un 20% dels musulmans són àrabs, la resta són persones de totes les cultures i pobles del món.
La paraula “islam” no fa referència a cap persona, tribu, ètnia o lloc geogràfic, sinó que es refereix a una manera de viure i d’entendre la vida, a una actitud.
Concretament, les paraules ‘islam‘ i ‘muslim‘ (musulmà /musulmana) es formen a partir de l’arrel S L M,la qual té el significat principal de ‘Pau‘ o ‘estar en pau‘.
I amb aquesta arrel es forma també el bell nom de Déu “Al-Salam” (la Pau), i és pronunciada en la salutació musulmana “la pau sigui amb vosaltres” (as-salamu alaykum).
Per tant, l’actitud del musulmà és una que té a veure amb la pau, i la comunitat musulmana és la d’aquells que viuen en pau confiant en Déu.
Però l’arrel S L M vol dir també ‘salut‘ (estar sa), ‘seguretat‘ (estar segur), ‘compleció‘ (estar sencer o complet) i ‘Escala‘.
La paraula ‘islam’, doncs, es pot traduir com a “pacificació“, “salvació“, “sanació” o “compleció“.
El significat de la paraula islam és doncs el d’una actitud que porta a la pau, que serveix d’escala per arribar a la pau, a la salut, a la seguretat i a la compleció. I la persona que adopta o posa en pràctica aquesta actitud s’anomena musulmà o musulmana (muslim). Es pot dir també que musulmà és “qui arriba a la pau” o també “qui arriba a la seguretat“.
En què consisteix aquesta actitud que porta a la pau?
Aquesta actitud consisteix en una donació, lliurament o auto-submissió voluntària a Déu o Al·là. A quin Déu?A l’Únic, el mateix de tota la tradició monoteista, un Déu proper i no llunyà, present en tot i arreu, i que cal descobrir. Per això a l’Alcorà es diu que tots els profetes han estat musulmans, no només Muhàmmad, sinó també els anteriors, com Abraham, Moisès o Jesús entre d’altres, perquè tots ells tenien aquesta actitud de subjecció i adoració al Déu Únic. Els musulmans creuen en tots ells, tots són profetes de l’islam (per això milions de musulmans al món es diuen “Isa” (Jesús), “Musa” (Moisès) o “Ibrahim” (Abraham) entre d’altres.
També es pot dir que l’actitud de l’islam consisteix en una “harmonització amb la realitat“, fruit d’aquesta actitud de subjecció.
El musulmà o musulmana, doncs, és aquella persona que, més enllà d’una identitat determinada, adopta una actitud de subjecció a la voluntat divina. No es tracta d’una adhesió cega, sinó d’un acte que és fruit de la confiança i del coneixement. Es confia en l’exemple inspirador de persones properes, com familiars, amics o mestres, i sobretot en l’exemple de la vida dels profetes. I amb el coneixement que es va adquirint es reforcen les premisses de la fe, assumides només a mitges al principi en base a la confiança feta.
L’islam és en aquest sentit i en essència el més oposat al fanatisme o la fe cega, i bona prova d’això és la primera paraula que es va revelar de l’Alcorà, l’últim llibre revelat a la humanitat, una ordre de buscar el coneixement que se li dona al profeta Muhàmmad: Iqra! (Llegeix!). Per estar en pau i en harmonia amb la realitat, el musulmà busca el coneixement contingut en l’Alcorà, l’últim dels llibres revelats, i en el costum del profeta Muhàmmad, l’últim dels profetes, el qui tanca el llarg cicle de la profecia, enviat a tots els pobles del món.
Aquesta actitud de subjecció a la voluntat divina que adopta el musulmà/musulmana passa sobretot per incorporar a la seva vida els cinc pilars pràctics de l’islam (declarar la unitat divina i la condició profètica de Muhàmmad, resar cinc vegades al dia, donar almoina, dejunar el mes de Ramadà i fer el pelegrinatge a la Meca si es tenen mitjans), pilars detallats tant a l’Alcorà com a la sunna o costum del profeta Muhàmmad.
Amb aquesta pràctica constant, que manté durant tota la vida fins a la mort, el musulmà o musulmana espera arribar a la salvació. I aquesta actitud de subjecció al manament diví abasta també la dimensió horitzontal del món, no només la ritual. La conducta ètica i moral formen part de la religió (dîn) dels musulmans tant com en puguin formar part els rituals religiosos. Sense una conducta justa, l’àmbit ritual perd el seu sentit i valor.