El descobriment del tresor ocult

La metafísica sufí té les seves arrels en el monoteisme pur o tawhīd, és a dir, en la idea de la unitat divina, la qual és el fonament i nucli de l’islam. La Unitat absoluta, que també es pot anomenar l’Ésser Absolut, requereix d’una gran capacitat d’abstracció per a ser pensada, ja que si la intentem descriure amb paraules o imatges la limitem i perdem el seu caràcter absolut.

La Unitat de l’Ésser Absolut és així el misteri de misteris, del qual nosaltres i totes les coses en formem part misteriosament. Fins aquí, la Unitat no pot ni tant sols anomenar-se «Déu», ja que el concepte de Déu requereix del concepte de criatura. Tanmateix, segons una tradició profètica atribuïda a Hz. Muhàmmadﷺ l’Ésser Absolut desitjà ser conegut i per això creà el món. I aquí sí que ja es pot parlar de Déu o Al·lāh. El món és així fruit de l’autorevelació divina, i el propòsit de la seva creació és que les criatures coneguin al Seu Creador, és a dir, Al·lāh.

A través de la reflexió sobre els signes o senyals presents en el món i en la vida de les persones s’infereix la realitat divina. I el Seu coneixement passa necessàriament per la Seva adoració. S’adora l’únic ésser digne de ser adorat, doncs és l’únic necessari, existent per si mateix i etern. Ja Parmènides, pensador antiquíssim, havia dit que l’Ésser és ingènit i indestructible. I és absolutament independent, cosa que el fa digne de ser adorat, doncs ningú adora un ésser que sap que és dependent d’altres. La raó busca el fonament més incondicionat de tots, i si està sana (no velada per les passions) s’adona que aquest no pot ser altre que Al·lāh, l’Únic, l’Independent, el que no té necessitats. La sura 112 de l’Alcorà el descriu així:

«Digues: Ell és Al·lāh, U: Al·lāh, l’Etern (el fonamental, l’indivís, l’independent que no té necessitats). No engendra ni ha estat engendrat; i res pot ser comparat amb Ell»

I Ibn ʿArabī, el gran metafísic sufí de la Múrcia del S. XII, ho diu així:

«[L’Ésser absolut] és la font mateixa de l’Ésser de totes les coses que existeixen; és el Creador que les determina, les divideix i les disposa. Lloat sigui! Ell és Al·lāh, el Viu, l’Etern, l’Omniscient, l’Únic, el que disposa tot el que desitja, l’Omnipotent»

El concepte d’adoració està lligat al concepte de servei, la paraula per referir-s’hi és quasi la mateixa. Servir és fer que una cosa passi a manifestar les seves possibilitats o qualitats latents. Servir a Al·lāh és contribuir a que els seus atributs de bellesa i perfecció es manifestin i brillin en el món, ja sigui en forma dels alts valors humans fruit de la realització espiritual o treballant per a l’erradicació del mal i l’establiment de la justícia al món. I per a portar a terme aquesta gran tasca és necessari un treball de poliment o purificació. També en paraules del mestre de Múrcia, el món és un mirall que ha de ser polit. I traslladat al microcosmos humà, el que s’ha de polir és el mirall del cor, òrgan del coneixement essencial. I els profetes són els qui ensenyen el camí per a fer aquesta gran obra de servei.

Amb el grup Aslan, hem interpretat al llarg dels anys en diverses ocasions una peca de creació pròpia sobre la dita del tresor ocult: