Definició i origen del sufisme

El Sufisme és un camí espiritual, concretament la dimensió mística i iniciàtica de la religió de l’islam. Cal diferenciar, però, entre religió externa i la seva part interna. El Sufisme seria el cor, allò més essencial. La relació que hi ha entre ambdós és similar a la que hi ha entre un fruit i la seva closca: aquesta seria la part externa, que equivaldria a la part externa o exotèrica de la religió, mentre que la seva part interna, el fruit, equivaldria a la part esotèrica, en aquest cas al Sufisme. La closca té només una funció protectora, és a dir, protegir el fruit durant el seu procés de creixement, però no s’ha de confondre mai amb el fruit mateix, que n'és la part comestible. Per això s’ha definit també el Sufisme com un “sabor”. Això vol dir que, com tot camí espiritual, el Sufisme és un camí d’experiència. Per exemple, només podem saber el gust exacte de la mel probant-la, experimentant-lo, doncs per molt que ens l’expliquin, si no el probem no en copsarem el gust real. Totes les tècniques del mètode del sufisme, com els mantres (dhikr), la dansa del Sema o l’audició de música i poesia entre d’altres, estan així orientades a obrir un pas cap al cor, ‘organ’ espiritual i centre del coneixement profund.

El Sufisme és per definició el més oposat a qualsevol forma de rigidesa, fanatisme o imposició; els sufís citen sovint un verset de l’Alcorà que diu: “No hi pot haver imposició en qüestió de Religió”. De fet, molts sufís varen ser acusats  d’heretges per les autoritats ortodoxes, procés comú també en d’altres religions. Ara això ha cambiat, ja que el Sufisme ha esdevingut universal; per exemple, l’obra del gran poeta persa i místic sufí Jalaluddin Rumi (S. XIII) és estudiada a tot el món per musulmans i no musulmans, ja que el seu missatge de pau, bellesa i amor és comú a totes les religions. A Turquia les tariques o cofradies sufís van estar prohibides fins que els polítics es van adonar que eren un important reclam turístic. Tant és així que avuí en dia Turquia presumeix dels seus místics sufís i els ha posat en un lloc preeminent de la seva cultura.

El Sufisme té les seves arrels en la revelació de l’Alcorà (Qur’án), el llibre revelat que va rebre Hz. Muhammad, considerat l’últim dels profetes de la llarga cadena profètica de la humanitat. Segons el Sufisme hi ha hagut 124.000 profetes al llarg de la història, i cadascun d’ells ha portat el seu missatge específic en el moment en què era necessari. Aquesta cadena inclou tant els de tradició bíblica com els de les tradicions orientals. El sufisme no fa distinció entre ells i els accepta a tots. Així, es considera que l’islam és una religió sintètica, ja que confirma, integra i actualitza els missatges anteriors i culmina el procés profètic amb la figura de Muhammad, conegut també com el “segell de la profecia”, ja que finalitza aquest llarg procés. La perspectiva sufí, per tant, accepta la unitat de totes les religions i camins espirituals.

Si bé l’origen i el nucli del Sufisme s’han de situar en la revelació de l’Alcorà, en la seva formació com a mètode ha recollit i integrat influències d’altres tradicions, com l’hinduisme, el budisme, el cristianisme antic, etc. Per exemple, algunes formes de dhikr (els mantres sufís) van ser aportades per sufis d’Àsia Central que estaven en contacte amb les religions orientals.

Hi ha 4 definicions possibles del terme “Sufi”:

1. Els sufís antics vestien de llana: “suf”, material natural associat a la humilitat.
2. Els companys més pròxims al Profeta es van instal·lar en unes porxades a prop de la seva casa que es deien “sofa”.
3. El terme “safi” vol dir “puresa”; el sufí és així el qui busca la puresa.
4. El terme grec “sofia”, que vol dir “saber”, ja que el sufí busca també el saber.